06/03/2008

La Comunitat promou un acte de record als �sense sostre�
Sant�Egidio fa �Mem�ria� de qui viu i mor al carrer
BARCELONA.- El 31 de gener de 1983, a l�estaci� de Termini de Roma, una dona �sense sostre�, amb signes evidents de sofriment, no va ser atesa durant quatre hores perqu� anava bruta. Va morir abans d�arribar a l�hospital. Modesta Valenti tenia 71 anys. Des d�aquell any, la Comunitat de Sant�Egidio ha fet mem�ria de Modesta i, juntament amb ella, de totes aquelles persones que viuen al carrer i que malauradament, moltes vegades tamb� hi moren pel fred, la malaltia o l�abandonament. A Barcelona la mem�ria de tots aquells que moren al carrer es fa des de l�any 1997. Aquell hivern va ser particularment fred. Rafael D�az de 45 anys, va morir el 30 de desembre de 1996, i Antonio Varela, de 60 anys, l�endem�, tots dos a causa del fred, en una de les nits m�s baixes de l�any.

Enguany, la bas�lica dels Sants M�rtirs Just i Pastor de Barcelona es va omplir amb les persones que viuen al carrer per recordar, amb molts altres amics de la Comunitat de Sant�Egidio i associacions que coneixen els �sense sostre�, tots els que han mort en els darrers anys. En l�emotiva celebraci� es va recordar cadasc� pel seu nom, perqu� no hi ha ning� que sigui oblidat. Despr�s de la lit�rgia eucar�stica es va fer un dinar de germanor amb totes les persones.

Cada any moltes persones moren a causa de la mis�ria o del fred. Viure al carrer, contr�riament al que soviet es pensa, gaireb� mai no �s una elecci�. La vida al carrer, de fet, �s una vida dura i perillosa; �s una lluita quotidiana per la superviv�ncia. Tampoc no es tracta d�una elecci� de llibertat: qui no t� casa viu en una condici� de vulnerabilitat perqu� est� obligat a dependre de tothom, encara que nom�s sigui per les necessitats elementals, i est� exposat a les agressions, al fred, a la humiliaci� de ser expulsat per ser considerada persona non grata. Les coses m�s senzilles com rentar-se, canviar-se de roba, cercar un espai de tranquil�litat acollidor, anar a dormir�..esdevenen un problema quotidi�.

Els motius pels quals s�acaba vivint al carrer cada vegada es poden atribuir menys a esdeveniments especials o hist�ries de marginaci�. Al contrari, es tracta de circumst�ncies que poden afectar a molta gent: un desnonament, una tensi� familiar que no s�ha resolt, la p�rdua del treball, una malaltia... poden transformar, on falta el sosteniment necessari, persones que fins aquell moment portaven una vida �normal� en persones desprove�des de tot.

La Comunitat de Sant�Egidio ha establert amb els anys una gran xarxa d�amistat amb les persones que viuen al carrer. Cada setmana surten a l�encontre dels seus amics al carrer per oferir-los una sopa calenta, una manta... Per�, sobretot, la caracter�stica de la seva relaci� amb els pobres �s l�amistat. Una amistat que tamb� demana de viure els moments importants de la vida junts: l�aniversari, el dinar de Nadal, la mem�ria dels �ssers estimats, les vacances... �s l�amistat capa� de canviar la vida amb la fidelitat i l�intercanvi. La hist�ria de tantes persones que es van recordar ho testimonien.

L�Antonio vivia pels voltants del parc de la Ciutadella. Era pintor, havia estat representant d�un torero que va prendre l�alternativa a la pla�a de toros Monumental, casat... Va tenir un accident laboral amb un company. Van estar a l�hospital dos mesos, en coma, i el seu company va morir. Des de llavors la vida no va tornar mai a ser igual i es va trobar al carrer. Li agradava trobar-se, parlar... �Jo s�c de la vostra fam�lia�, li agradava dir a la gent de la Comunitat. Despr�s va llogar una pensi�, va viure amb un company en un apartament. Va morir a casa el dia de Nadal del 2001.

Achmida era un algeri� que venia alls al costat del barri de Santa Caterina. Despr�s d�haver recorregut tot Europa amb un cami�, va quedar-se a Barcelona perqu� estava malalt. Cada vegada estava m�s feble i es feia estimar, estava sol. El 1994, quan el president algeri� Ahmend Ben Bella va visitar Barcelona, la Comunitat de Sant�Egidio el va acompanyar perqu� es trobessin: no eren nom�s connacionals, Achmida havia estat el seu xofer particular durant molts anys. Va morir l�any seg�ent en un centre d�acollida.

Vivim un moment dif�cil d�incertesa pel futur, el nombre de pobres que augmenta... Hi ha el perill de tornar-se durs i poc acollidors. De donar la culpa del que passa als que s�n diferents: als estrangers, als pobres que trobem al carrer... Hi ha el perill que creixi aquella convicci� instintiva que diu: �Si una persona �s al carrer �s perqu� vol, perqu� no vol treballar, perqu� s�ho ha buscat.� Aix� no �s veritat. La trobada amb aquestes persones ens fa descobrir la seva humanitat i hist�ries molt semblants a les nostres.

Jaume Castro