Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 14,7-14
Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist.
Li diu Felip:
-Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més.
Jesús li respon:
-Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. En veritat, en veritat us ho dic: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare. I tot allò que demanareu en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En el Evangelio de Juan, los verbos conocer y ver se refieren a la dimensión de la fe: un conocimiento y una visión que van más allá de la dimensión sensible y se refieren al más allá de Dios. Felipe, como para cerrar definitivamente el discurso, pide: "Muéstranos al Padre y nos basta". Jesús responde con una sentida reprimenda: "¿Tanto tiempo hace que estoy con vosotros y no me conoces, Felipe? El que me ha visto a mí, ha visto al Padre". Penetramos aquí en el corazón de la fe cristiana y de toda búsqueda religiosa. Jesús afirma claramente que a Dios, creador del cielo y de la Tierra, le encontramos a través de él. Por tanto, si queremos ver el rostro de Dios, debemos ver el rostro de Jesús; si queremos conocer los pensamientos de Dios, basta con conocer el Evangelio; si queremos comprender el modo de actuar de Dios, debemos observar el comportamiento de Jesús. El Padre del cielo está cerca de la vida de los hombres como lo estuvo Jesús: es un Dios que resucita a los muertos, que se hace niño para estar cerca de nosotros, que llora a su amigo muerto, que camina por los caminos de los hombres, que se detiene, que cura y que se apasiona por todos. Él es verdaderamente el Padre de todos. Jesús añade palabras aún más audaces que solo él puede pronunciar. Dice que si permanecemos unidos a él también nosotros haremos sus obras. Es más, Jesús dice que haremos otras mayores. El Evangelio tiene un poder que proviene de contener la misma Palabra de Dios, que es siempre creadora de vida y amor. Si nos alimentamos de las palabras del Evangelio, nuestras palabras serán fuertes y eficaces. Empezando por la oración: "Y todo lo que pidáis en mi nombre, yo lo haré". Sí, nuestra oración, si se hace en nombre de Jesús, es fuerte y poderosa: llegará directamente al corazón de Dios.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
