change language
sie befinden sich in: home - pressearchiv newsletterkontaktlink

Unterstützung der Gemeinschaft

  
24 Juli 2011

Pregària pels immigrants que moren en el seu somni europeu

Sant’Egidio, Migra Studium i Justícia i Pau van organitzar una vetlla de pregària

 
druckversion

La basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor de Barcelona va ser el lloc escollit per pregar per les víctimes dels viatges cap a Europa. Mons. Joan Enric Vives, arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, va presidir la cerimònia. Tot i que aquest acte també s’ha fet a diferents llocs d’Europa, com a Roma i a Madrid.

Les darreres dades sobre aquestes morts o desaparicions són alarmants, perquè l’any 2010 consten 277 víctimes, i en canvi en el que portem de 2011 ja sumen més de 2.500 morts o desapareguts. Ens trobem davant d’éssers humans que, moguts per la desesperació, arrisquen la vida per arribar al nostre continent que és sinònim de salvació per a ells i les seves famílies.

No tots aconsegueixen arribar al seu destí: en el camí queden moltes dones, homes i nens que després de viatges molt perillosos no aconsegueixen trobar la protecció d’Europa i moren cercant esperança. No oblidem que fugen de la fam, de la guerra, de la violència, de les persecucions, de la pobresa o de les calamitats naturals i que molts troben a canvi mort i oblit. Però arrisquen la seva vida i s’estimen més morir en l’intent que no pas resignar-se i continuar patint tot tipus d’injustícies.

Dawit mai no va arribar a Europa

La mort de Dawit G., el 2007, ens ho confirma. Aquest jove eritreu va començar la carrera militar i va ser entrenat per pilotar avions però quan va voler deixar l’exèrcit el van obligar a quedar-se. Va aprofitar uns dies de permís per malaltia per desertar i sortir del país.

Va viatjar fins al Sudan i després a Líbia i passat un mes va marxar en una embarcació rumb a Itàlia juntament amb 76 persones més entre les quals hi havia dones i nens. Gairebé en territori italià van trobar un vaixell que els va obligar mitjançant la violència a retornar a Líbia.

Dawit s’hi resistia, perquè sabia que la seva vida corria perill després de la deserció a l’exèrcit del seu país. En l’inici del conflicte libanès es va obrir la  possibilitat d’agafar un vol humanitari del govern italià cap a Itàlia, i tot i que el nom de Dawit va ser inclòs a la llista de passatgers, mai no va pujar a l’avió perquè no disposava de la targeta de reconeixement de l’ACNUR (Agència de l’ONU per als refugiats) l’oficina feia mesos que era tancada i no es van poder regularitzar els documents. Més tard se li va presentar l’oportunitat següent d’arribar a Itàlia i va ser en una altra embarcació, però a prop de la costa libanesa es va enfonsar i van morir tots. Dawit tenia 23 anys.

Per a Dawit ja no hi ha esperança però sí que n’hi ha per a d’altres que com ell ho arrisquen tot per començar una nova vida lluny de tot el que és seu. Ens conviden a fer alguna cosa per ells, i en primer lloc és el nostre esperit de compassió el qui ha d’estar despert, com va apuntar l’arquebisbe Vives a la vetlla: «En aquesta pregària venim a acollir aquest esperit de compassió. Compadir-se vol dir patir amb l’altre. I aquest món cada vegada es torna menys compassiu i la gran temptació és oblidar-nos dels altres.»

La compassió no serveix de res si no esdevé una compassió activa, diguem que és el pas previ a l’acció que ens mou a ajudar l’altre. Cada persona trobarà una forma diferent de practicar aquesta compassió i una d’elles, no menys important, és la pregària unida a la conscienciació pública d’aquesta realitat, i això és el que la Comunitat de Sant’Egidio juntament amb la Fundació Migra Studium i Justícia i Pau proposen,  entre altres alternatives d’ajuda.

Superar la por amb la compassió activa

Pot ser que la temptació de la por ens paralitzi perquè és un repte que ens supera. Així ho va afirmar el bisbe en la seva homilia: «El més contrari a la fe cristiana és la por. Això passa quan no confiem en Déu, quan no confiem en els altres, o quan no confiem en nosaltres mateixos.» Potser no cal esperar que la por desaparegui. Segur que tots aquests refugiats que un dia van sortir de casa no van deixar la por enterrada a casa seva. La majoria van venir —els que van arribar— cercant el benestar per a les seves famílies i els seus pobles. 

L’arquebisbe Joan Enric Vives va destacar que els bisbes catalans desitgen que els cristians de Catalunya siguem exemplars en l’acollida. Que no quedi en un mer compliment, que a més de seguretat ens brindem a ells. I que tot i que Catalunya des dels anys seixanta ha integrat persones d’altres llocs de l’Estat espanyol avui se li presenta el nou repte de l’hospitalitat vers aquestes persones. Cal no oblidar que tot i que s’integrin a la nostra cultura i al nostre poble també introduiran pensaments nous i formes diferents al nostre entorn. En realitat, Mons. Vives tenia raó quan deia en el ritu de pregària que la identitat nacional de tot poble és, sobretot, estimar i ser obert amb els qui són diferents de nosaltres.

Si seguim les estadístiques veiem que han mort o desaparegut més de 17.500 persones emigrants des de l’any 1990 fins avui i que 8.353 són d’origen africà; 6.504, de raça no identificada; 1.819 provinents d’Àsia; 825 persones de la mateixa Europa, i 95, d’Amèrica Llatina i del Carib, segons dades de United for Intercultural Action, Fortress Europe i el Ministeri de l’Interior espanyol.

Molts d’aquests refugiats no aconsegueixen arribar a la costa nord-africana perquè moren en la llarga travessa pel desert. Altres es troben amb la mort a la franja marítima que separa Àfrica i Europa. Segur que cap d’aquestes víctimes hauria optat per emigrar si no s’hagués vulnerat algun dret bàsic.

Una porta a l’esperança

Barcelona - En la pregària, Mons. Vives recalcava que som cridats a asseure’ns en una mateixa taula. Perquè quan seiem junts i compartim no hi ha pobres ni rics, races diferents ni ideologies que separen. Tots som germans. Així ho explica aquell proverbi africà: «Vaig veure una figura llunyana com un arbust, em vaig apropar i semblava un home i quan em vaig asseure amb ell vaig descobrir que era un germà.»

Això és el que va voler experimentar Younes Ghalandari, un jove de 20 anys que va sortir de l’Afganistan perquè la guerra no el deixava fer vida normal ni dedicar- se a estudiar, treballar i formar una família. No volia morir a la guerra però tampoc agafar les armes contra els altres. El conflicte amb els talibans va arrasar el seu país d’escoles, hospitals i també de tota possibilitat d’un treball digne, per això ara viu a Itàlia des de fa cinc anys i ens explica com va aconseguir arribar a Europa passant penúries i dificultats.

De l’Afganistan va creuar la frontera fins a l’Iran i d’allà van viatjar a Turquia amb la idea d’arribar després a Grècia per establir-se definitivament a Itàlia. Younes va pagar 8.000 dòlars per arribar fins a Grècia i va gastar tots els estalvis de la família. El tram de viatge més perillós va ser navegar pel riu Evros, que marca la frontera entre Grècia i Turquia.

Molts moren en l’intent però Younes i la barqueta en què viatjava amb cinc persones més ho van aconseguir i per a això van haver de remar tota la nit. Partir cap a Itàlia també va ser complicat perquè ell i els seus companys van haver d’esmunyir-se en un camió de mercaderies dins d’un vaixell.

Un cop a la carretera, a la primera parada, van poder sortir del camió sense que els veiessin fins que de tren en tren van arribar a Roma. El mateix Younes ens obre una porta a l’esperança amb aquestes paraules: «Ara estic acollit a la Casa de Pau i assisteixo a l’escola de la Comunitat de Sant’Egidio. Allà he conegut italians i estudiants de diferents països: africans, llatinoamericans, d’Europa de l’Est, i he entès una cosa important i és que tots som iguals, tenim els mateixos somnis, els mateixos desigs, les mateixes esperances i les mateixes necessitats i això ens fa més iguals del que pensem, tot i que provenim de cultures i tradicions diferents, parlem idiomes diferents o pertanyem a religions diferents. Avui em sento menys sol i miro el futur amb esperança.»

Al final de la pregària tots els participants vam rebre una flor, símbol de l’esperança que encara viu entre nosaltres.

 

 LESEN SIE AUCH
• NEWS
30 Januar 2018
PARIS, FRANKREICH

Bienvenue! 40 syrische Flüchtlinge sind durch die in Frankreich eingerichteten humanitären Korridore angekommen

IT | ES | DE | FR | CA | ID
25 November 2017
PARIS, FRANKREICH

Weitere Flüchtlinge sind in Frankreich durch die #humanitärekorridore angekommen – fünf Familien aus Syrien

IT | ES | DE | FR | PT | CA | NL | RU
3 Oktober 2017

#3ottobre – nationaler Gedenktag an die Opfer der Immigration vier Jahre nach dem Unglück von Lampedusa

IT | DE
22 September 2017
WIELICZKA, POLEN

Das Treffen der „Europäischen Jugendlichen für eine gewaltfreie Welt“ hat begonnen

IT | ES | DE | FR | CA | PL
20 September 2017

500 europäische Jugendliche in Auschwitz: das Gedenken an die Shoah wird zum Vorschlag für eine gewaltfreie Welt

IT | ES | DE | FR
18 September 2017
BOSTON, VEREINIGTE STAATEN

Englisch mit den Freunden – Sant’Egidio eröffnet eine Sprachschule zur Förderung der Integration

IT | ES | DE
alle neuigkeiten
• DRÜCKEN SIE
13 Marsch 2018
RP ONLINE

Flucht, Abi, Studium

10 Februar 2018
SIR

50° Sant’Egidio: Gentiloni (presidente del Consiglio), “dalla condizione dei più deboli si misura il benessere autentico di una società”

10 Februar 2018
Il Sole 24 ore

Migranti, Gentiloni: sbagliato promettere fine dei flussi

8 Februar 2018
SIR

Migrazioni: Pompei (Comunità Sant’Egidio), “nuove modalità di ingresso in Italia più flessibili ed efficienti”

5 Februar 2018
SIR

Immigrazione: Comunità Sant’Egidio, oggi anche la ministra Fedeli alla consegna dei diplomi per mediatori interculturali

16 Januar 2018
Corriere.it

Lamiabuonanotizia. Le mamme rom aiutano quelle d’Africa

die ganze presseschau
• UNTERLAGEN
Comunità di Sant'Egidio

Cinque proposte sull’immigrazione

Appello al Parlamento ungherese sui profughi e i minori richiedenti asilo

Corso di Alta Formazione professionale per Mediatori europei per l’intercultura e la coesione sociale

Omelia di S.E. Card. Antonio Maria Vegliò alla preghiera "Morire di Speranza". Lampedusa 3 ottobre 2014

Nomi e storie delle persone ricordate durante la preghiera "Morire di speranza". Roma 22 giugno 2014

Omelia di S.E. Card. Vegliò durante la preghiera "Morire di speranza"

alle dokumente

FOTOS

1436 besuche

1338 besuche

1347 besuche

1351 besuche

1400 besuche
alle verwandten medien