L’Església és communio sanctorum, ho manifestem cada vegada que recitem el credo. Posem de relleu la comunió de cada cristià amb Déu i amb la resta dels cristians, els que caminen a la terra i els que van morir: tots junts. Per la gràcia de l’Esperit tots som fills de Déu, estem units a Déu i som anomenats sants.

Però aquesta comunió se’ns mostra de manera incompleta. Com podem dir que tots els cristians som sants? O que vivim en comunió quan tantes divisions ens allunyen i ens traspassen? És una comunió que es mostra cada vegada que celebrem la Litúrgia Eucarística i que ens anticipa allò que veurem a la fi, quan es complirà allò que demanem en el Parenostre: «Que vingui el vostre Regne.» Llavors aquesta comunió revelarà la plenitud de l’amor de Déu.
 

La comunió dels sants és un gran consol de Déu per ajudar-nos a il·luminar el dolor de la mort i omplir la buidor de la seva absència. El Senyor té cura de tothom i per això també nosaltres som «sants». Per Déu no hi ha ningú sense importància, sense valor, un número, un problema o un pes, com moltes vegades els homes pensen de qui és feble o sofreix. Déu es fa càrrec de la vida de tots els homes i els pren en l’amor, els treu de la buidor perquè visquin en la plenitud de la llum, els allibera de les pors per ajudar-los a estimar. Déu ens «pren» amb ell, vol que siguem seus, com un enamorat.
 

Ningú no és sant per mèrit, sinó que tots ho som per gràcia, o sigui pel seu amor, només per amor. Déu no vol estar sol, ens busca, ens espera, ens abraça, ens perdona. Ser sants vol dir deixar-nos estimar i estimar. L’Església n’indica alguns. Els sants són persones, homes i dones, de qualsevol època, llengua, país, nació perquè els sants pertanyen a l’únic poble que és el de Déu. Recordar-los, com quan repetim alguns dels seus noms en la lletania dels sants, ens ajuda a veure aquest poble avui, reconèixe’l entre nosaltres.
 

Sant no vol dir perfecte. Sant és l’home estimat per Déu, que es confia a ell. Som sants perquè ell ens vol amb ell. La comunió dels sants, la que recordem cada vegada que recitem el credo, significa amor ple. Vol dir que els nostres estimats preguen juntament amb nosaltres i per nosaltres, per les persones que han estimat, pel món, per la pau. Jesús ens ensenya a ser seus, o sigui sants, i ens ensenya a tenir els seus sentiments. Si perdonem de cor, som seus. Si consolem qui sofreix, som seus. Si ens aturem a ajudar l’home mig mort i l’estimem, també si és un estranger, som seus. Som seus quan estimem els nostres enemics. Som seus, sants, quan no ens deixem anar i cerquem ser millors, menys irritables, més bons. Som seus quan prenem una mica d’espai a la nostra jornada per pregar al Senyor, per fer silenci i llegir l’Evangeli. Llavors res no ens podrà separar de l’amor de Déu.
 

La comunió dels sants uneix el cel i la terra. El cel ens ajuda a ser veritables homes de la terra. Les coses més boniques de la nostra vida, aquelles que recordem i que els altres recordaran de nosaltres, són aquelles que perdem, que regalem. És el secret de Jesús; la vida es conserva perdent-la en l’amor, ajudant i tenint cura de tants que estan sense protecció i amor.
Amb aquest esperit la vida dels cristians, la vida concreta de cada dia és un camí de conversió per a cadascú, és un compliment de la missió de l’Església i un itinerari per construir un món nou i en pau.

Textos sobre la fe

«Creure és trobar un Tu que em porta i em duu la promesa d’un amor indefectible, malgrat l’acollida humana obligatòriament imperfecta, un amor que no sols aspira a l’eternitat, sinó que de fet la dóna. La fe cristiana viu d’aquesta veritat que no sols té un sentit objectiu, sinó que aquest Sentit em coneix i m’estima, al qual jo puc abandonar-me amb el gest d’un nen que sap que tots els seus problemes queden resolts en el Tu de la mare. Totes les veritats de la fe no són més que les expressions concretes d’aquesta opció fonamental: “Crec en tu”, del descobriment de Déu en el rostre de l’home Jesús de Natzaret.» (Josep Ratzinger, La fe cristiana ahir i avui).

L’Església no es defineix des de la seva organització, sinó des de la seva comunió convivial amb el Senyor ressuscitat, que l’aplega entorn seu a cada lloc de la terra i en cada moment de la història. Participar del sacrifici eucarístic no es pot reduir a una mena de comunió solament privada i individual amb el Senyor, sinó que som incorporats en el Cos místic de Crist, pel fet que el Salvador ha deixat a la seva Església el seu Cos real com a sagrament d’aquella communio sanctorum, a través de la qual Ell ha volgut que tots els seus deixebles estiguessin i se sabessin units els uns amb els altres. Aquest és el motiu pel qual mai tant com en la celebració eucarística que l’Església apareix en la seva forma més intensa, reveladora de la seva plena indentitat.
Viure l’Any de la Fe. Pontifici Consell per a la Promoció de la Nova evangelització. Centre de Pastoral Litúrgica. 253 pàg.