| Septembrie 20 2015 |
Ciutat-refugi |
|
Don Quixot de la Manxa recorda Barcelona com un «arxiu de la cortesia, alberg dels estrangers, hospital dels pobres, pàtria dels valents, (...) i correspondència grata de fermes amistats, i en lloc i en bellesa única».
És una descripció que no utilitzaria una campanya publicitària de la «marca Barcelona» però que segurament evoca la ciutat que molts volem construir.
Els conflictes, la guerra i la crisieconòmica han posat a prova en més d’una ocasió aquest esperit. Els gremis, les congregacions religioses, el teixit associatiu i veïnal, les organitzacions no governamentals i els mateixos ciutadans individualment, juntament amb les institucions, han creat en cada època moviments ciutadans que s’han commogut i s’han responsabilitzat partint dels problemes de l’altre: el pobre o el refugiat.
Barcelona als anys noranta, mentre es donava a conèixer al món amb les olimpíades, estrenyia els llaços amb Sarajevo. Es calcula que durant la guerra entre 3.000 i 4.000 bosnians van viure a Catalunya. Prop de 300.000 encara romanen fora del seu país. L’Ajuntament de Barcelona va crear el districte 11 Sarajevo per enfortir l’agermanament entre totes dues ciutats i va contribuir a la seva reconstrucció.
El febrer del 2003 Barcelona va sortir massivament al carrer contra la guerra de l’Iraq. La ciutat es va convertir en un símbol mundial de la lluita contra la guerra. Des prés l’ombra de la globalització va adormir l’ímpetu ciutadà. No hem vist aquestes grans movilitzacions per a la guerra a Síria. Però amb la crisi econòmica, la societat civil s’ha tornat a despertar.
Avui, una nova crisi internacional truca dramàticament a la porta i els governs i les institucions europees encara no han après a respondre amb immediatesa a les grans crisis.
Milers de refugiats de la guerra a Síria arriben al vell continent. N’hi ha que diuen que els refugiats són una amenaça i que cal continuar aixecant murs. Afortunadament, aquestes darreres setmanes hem vist que la indignació dels ciutadans força l’obertura d’una nova política per a l’acollida dels refugiats.
Barcelona ha proposat construir una xarxa de ciutats-refugi. No podem perdre el temps. «¡Pobre ciudad!», escrivia Joan Maragall veient la ciutat de Barcelona colpejada per la violència i el desconcert a l’inici del segle XX. Pobres ciutats sirianes! Però afrontant la temptació de tancar-se en una visió pessimista i impotent ontinuava dient: «¡Pero no! Me he lanzado a la calle a vivir con mis conciudadanos y muchos otros han hecho como yo, y nos hemos inspirado una mutua confianza. Y nos ha parecido que, en el mero hecho de renacer la alegría entre nosotros, ya habíamos vencido espiritualmente el mal». I després afegeix: «Y contra el espíritu no hay bombas.»
Jaume Castro
|
|
|