«Els joves sou el futur. Vosaltres teniu somnis, jo malsons com a conseqüència del meu passat delictiu i nou anys al corredor de la mort. Aprofiteu l’educació i sigueu solidaris amb els més pobres per fer un món millor.» Són paraules que sorgeixen de l’abisme de dolor que ha envoltat Shusha Graham, però que miren el futur amb l’esperança de qui s’ha convençut que «només el bé pot aturar l’espiral de la violencia».
El seu testimoni ha commogut milers de joves que l’han sentit amb motiu de la Jornada internacional Ciutats per la vida-Ciutats contra la pena de mort. Se celebra cada 30 de novembre per iniciativa de la Comunitat de Sant’Egidio, recordant l’aniversari de la primera abolició per llei de la pena de mort per part d’un estat europeu, el gran ducat de Toscana, el 1786.
És una iniciativa que en els darrers anys ha reunit administracions locals i societat civil d’arreu del món, unides en aquesta batalla de civilitat i per la vida. Aquest any, 2.031 ciutats del món s’han adherit a Ciutats per la vida i s’han il·luminant contemporàniament monuments significatius com el Colosseu de Roma per dir «no a la pena de mort». La ciutat de Barcelona va il·luminar la façana de l’Ajuntament. També ho van fer ciutats com Madrid, Sabadell, Manresa o Santa Coloma de Gramenet amb actes per l’abolició de la pena de mort.
Barcelona és una ciutat per la vida que ha viscut grans manifestacions per l’abolició de la pena capital. El 27 d’agost del 1911 més de 7.000 persones es manifestaven a la plaça Catalunya per demanar al govern l’abolició de la pena de mort. No era fàcil expressar-se en aquest sentit. Dos anys abans, el 10 d’octubre del 1909, un article de Joan Maragall a La Veu de Catalunya, on demanava la clemència davant de la possible execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat dels fets de la Setmana Tràgica, va ser censurat. L’article, titulat La ciutat del perdó, no es va publicar fins vint anys després.
Força de bé
En el món avui només un de cada deu països executa sentències capitals. S’estan fent passes importants i veiem amb esperança el final de la pena de mort. Recentment ciutats com París han estat colpejades per la violència terrorista i és significatiu subratllar que les ciutats són «ciutats per la vida». La por i el «clima» que alguns han qualificat de «guerra» genera un llenguatge i algunes reaccions que provoquen una disminució del valor de la vida i del respecte de la dignitat de la persona. Enmig de la incertesa i la por és més fàcil justificar una acció o una reacció violenta. Molts acaben pensant que per frenar la violència cal utilitzar una violència equivalent o fins i tot més gran. La jornada Ciutats per la vida-Ciutats contra la pena de mort és una ocasió per manifestar amb claredat que no hi ha justícia sense vida.
Els darrers mesos es barregen les llums i les ombres en la lluita contra la pena de mort. Mentre que el nombre d’execucions ha disminuït, el nombre de condemnes ha augmentat. Països com Egipte, Nigèria el Pakistan han utilitzat la pena de mort com a resposta a les amenaces (reals o perceptibles com a tals) que el terrorisme, la criminalitat o la inestabilitat interna posa a la seguretat de l’estat i a la seguretat pública. Per exemple, al Pakistan, s’ha revocat la moratòria de les execucions de civils sobre la pista del terrible atac a l’escola de Peshawar (feia sis anys que es mantenia).
Nosaltres creiem que la violència, el mal, es pot vèncer només amb el bé, i avui la lluita contra la pena de mort ha esdevingut una força de bé, una clara afirmació del valor de la vida. Així es va expressar el papa Francesc en l’històric discurs que va fer al Congrés dels Estats Units, on demanava l’abolició de la pena de mort. «Estem cansats de sentir parlar de cultura de mort i de pena de mort i és molt significatiu que les ciutats del món es manifestin a favor de la vida», va afirmar Marco Impagliazo, president de la Comunitat de Sant’Egidio, a l’acte central d’aquesta Jornada a Roma. És una afirmació que neix de la coneixença d’un món sacsejat per la guerra i la violència sobretot envers els més pobres. Moltes vegades, com en el cas de Denis, condemnat al corredor de la mort de Texas, l’amistat és l’únic fil que els sosté: «No tens ni idea del valor que té una de les teves cartes per a mi, ja que a través d’elles rebo la companyia de la teva bella amistat.»
