El mes d’abril passat van arribar a l’aeroport de Fiumicino 125 nous refugiats provinents del Líban gràcies als corredors humanitaris impulsats per la Comunitat de Sant’Egidio, juntament amb la Federació de les Esglésies Evangèliques d’Itàlia i la Mesa Valdense. Des del febrer del 2016 ja han arribat a Itàlia de manera segura i legal més de 800 persones. Pròximament s’obrirà el corredor amb França.En un moment en què Europa, per motius també electorals, assisteix a una instrumentalització política del fenomen de la immigració, aquesta proposta innovadora i replicable constitueix una esperança. És possible un model alternatiu per acollir i integrar homes i dones que, en cas contrari, serien víctimes de traficants de persones (famílies amb nens, dones soles, gent gran, malalts i persones discapacitades).Els corredors humanitaris afavoreixen una connexió entre la societat civil i les institucions i s’aprofiten de les energies i infraestructures que ja existeixen. Els corredors no només disminueixen la despesa a l’administració sinó que suposen un gran estalvi per als refugiats que poden invertir (en el seu futur) els diners que haurien destinat a traficants i màfies. Però, sobretot, els corredors humanitaris permeten salvar milers de vides que s’ofeguen al Mediterrani o queden paral·litzades als camps de refugiats. El papa Francesc, parlant de la crisi dels refugiats a l’entrevista que va concedir al diari El País , va subratllar la integració com un dels punts forts dels «corredors humanitaris»: «El problema és aleshores: salvament urgent sí, som-hi tots. Segon: rebre, acollir el millor possible. Després, integrar. Integrar.» És el gran desafiament. I mentre les institucions acullen, les comunitats són les que juguen un paper determinant en la integració.
La petita Fatah va arribar a Roma el mes d’abril del 2015 des de Lesbos juntament amb el papa Francesc. A Roma va començar a anar a l’escola. Els primers dies dibuixava bombes i cases destruïdes, hi predominava el color negre. No cal ser psicòleg per comprendre el trauma d’aquests nens. Tres mesos després el papa Francesc va convidar un grup de refugiats a dinar, també hi havia la Fatah. Vam triar uns quants dibuixos que havia fet per poder-los regalar al Papa. Quan els va veure (cases destruïdes, colors foscos) va fer un crit: «No, no els he fet jo!» En va fer de nous: cases, flors, pare i mare, els amics. Va desaparèixer el negre i van guanyar espai el groc, el verd i el vermell. En tres mesos, amb una bona integració, la seva vida havia canviat radicalment.
Daniela Pompei
|