¿Quin és el lema de la trobada per fer-se a Barcelona a l’octubre del 2010?

El lema de la trobada d’aquest any serà “Familia de Dios, Familia de los pueblos”. És una reunió molt important i significativa perquè en ella es produeix la trobada entre els exponents del món religiós, de l’església cristiana, del món de la cultura, de la política; és a dir es propicia el diàleg entre laics i creients. En aquestes trobades no es reuneix una elit cultural que parla de filosofia o de religió. Som homes i dones de fe, representats del poble, de la cultura, que afronten el que demanda l’història, discuteixen com fer accions de pau concretes en el món.

¿Què va ocórrer en aquests en aquests 10 anys entre aquella trobada a Barcelona 2001 i aquesta que es farà properament?

A Barcelona 2001 vàrem deixar un gran missatge de pau, de diàleg, des d’aquesta trobada han estat anys molts durs a tot el món amb la proliferació de conflictes i guerres a diferents llocs. A més hi ha dos factors ocorreguts en aquests 10 anys: el ressorgir de nacionalismes molts durs (problemes d’immigració, els zíngars a Europa, antisemitisme) i l’idea que l’única solució és l’economia, el benestar i el consumisme. És més important el diner que la paraula, que els valors espirituals, i la crisis econòmica ens va demostrar que hi ha altres coses més importants, entre elles, l’home.

¿És veritat que totes les religions busquen la pau? I si és així, ¿què passa que és tan difícil aconseguir-la?

Primer hauríem de definir què significa obtenir la pau. La pau no solament és absència de guerra. La pau és més. És solidaritat, és unitat de la família humana, és construcció quotidiana, és acollir al més divers. La Pau –diu Joan Pau II a Assís-, “és un laboratori oberts a tots”. És quelcom que es treballa tots els dies, tots podem aconseguir la pau, creients i no creients. La pau és fruit d’una sinergia, un treball entre tots i cal treballar-la tots els dies. No s’aconsegueix la pau amb una signatura o una declaració, sinó que això és un començament, un punt de partença. La pau és com una planta, cal ajudar-la a créixer tots els dies.

Però una planta nova, un arbre nou que pugui créixer sobre arrels que no estiguin contaminades amb fets històrics o ressentiments, doncs sinó creixerà un arbre infectat ja des de l’arrel...

Les religions son les grans fonts d’aigua, aquesta font d’aigua bona, però depèn de com s’utilitzi l’aigua, si es fa servir per a regar la planta de la pau, o si es fa servir la font del petroli per encendre el foc de la guerra. Hem descobert que el diàleg i la lleialtat son fonts que ajuden a créixer aquesta font.

¿Les religions poden ajudar a la guerra?

L’home és lliure i pot fer servir les religions com creu. Però és la manera de fer-les servir. Hi ha qui creu llegir a la Bíblia una justificació per la seva acció bèl.lica. És responsabilitat de l’home per fer servir de manera correcta aquesta font.

I la gent que no creu, ¿Com s’acosta a la pau?

La religió és una manera de veure la vida, no és l’únic, hi ha qui creu en l’home, en l’altre, i d’altres que creuen en el diàleg, en la pau, en la justícia. Jo no crec que el problema avui sigui entre creients i no creients. El problema és avui saber estimar la vida en el seu sentit més pler i gaudir de la trobada amb l’altre, i no veure l’altre amb por o com un enemic.

Aquesta trobada a Barcelona, ¿què pot deixar i què s’espera poder aconseguir?

El primer resultat serà la trobada mateixa, el perdre temps per a dialogar sobre la justícia, la pau, venint de tants llocs del món, no és normal. Barcelona serà la capital de la pau durant aquests quatre dies, trobar-se ja es un aconteixement. El veritable resultat és el diàleg continu, el diàleg és la respiració de l’humanitat. A Barcelona –que serà un gran laboratori de pau-, s’inicia el nou decenni 2010-2020, i somniem que pugui ser un decenni de reforçar els valors de pau en tot el món.