Els qui passaven per all� l'injuriaven movent el cap amb aires de mofa, i dient: �Tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't a tu mateix, si ets Fill de D�u, i baixa de la creu!� Tamb� els grans sacerdots se'n burlaven, amb els mestres de la Llei i els notables, tot dient: �Ell que va salvar-ne d'altres, a si mateix no es pot salvar! �s rei d'Israel: que baixi ara de la creu i creurem en ell. Ha confiat en D�u: que l'alliberi ara, si tant se l'estima! Ell, que va dir: S�c Fill de D�u!� Els bandolers que havien estat crucificats amb ell l'insultaven de la mateixa manera. Des del migdia fins a les tres de la tarda es va estendre una foscor per tota la terra. I cap a les tres de la tarda, Jes�s va exclamar amb tota la for�a: �El�, El�, �lema sabactani? � que vol dir: �D�u meu, D�u meu, per qu� m'has abandonat?�. En sentir-ho alguns dels qui eren all� deien: �Aquest crida Elies�. De seguida un d'ells corregu� a prendre una esponja, la xop� de vinagre, la pos� al capdamunt d'una canya i la hi donava perqu� begu�s. Els altres deien: �Deixa, a veure si ve Elies a salvar-lo�. Per� Jes�s torn� a cridar amb tota la for�a i va expirar. Llavors la cortina del santuari s'esquin�� en dos trossos de dalt a baix; la terra tremol�, les roques s'esberlaren, els sepulcres s'obriren, i molts cossos dels sants que hi reposaven van ressuscitar. Sortiren dels sepulcres i, despr�s de la resurrecci� de Jes�s, van entrar a la ciutat santa i s'aparegueren a molts. El centuri� i els qui amb ell custodiaven Jes�s, veient el terratr�mol i tot el que havia passat, van agafar molta por i deien: ��s veritat, aquest era Fill de D�u�.
(Mt 27,39-54)

Giotto
La crocifissione

Aquell dia va �sser un dia estrany: la terra tremol�, un terratr�mol, fen�mens particulars. Per� la cosa m�s estranya �s que va �sser mort l'alliberador del m�n.

Van anar a cridar-li a la cara el motiu pel qual l'havien mort, amb una sinceritat salvatge, sense respecte ni tan sols per un cos crucificat, nafrat i moribund. �Tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't a tu mateix�, li deien els qui passaven sense ni tan sols aturar-se amb una espurna de pietat davant d'un home mig mort. I els grans sacerdots i els escribes i els ancians del poble: �Ha confiat en D�u, que l'alliberi ara, si tant se l'estima. Ell, que va dir: "S�c Fill de D�u"�. I deien tamb�: �Ell que va salvar-ne d'altres, a si mateix no es pot salvar!�. El menyspreaven per la seva impot�ncia. �s veritat: no s'ha salvat a si mateix a la fi, perqu� no ha volgut viure per a si mateix.

Hauria pogut fugir de Jerusalem, renunciar al seu Evangeli. Per� no va viure per a si mateix. Ha salvat els altres ��s veritat�, els ha guarit, els ha ajudat, els ha consolat, els ha estimat, els ha redre�at de la seva mis�ria. Vivia per a ells, no per a si mateix, confiant en D�u com al jard� de les oliveres. Tamb� llavors la serenitat li havia vingut de la confian�a en el Pare. Viure per a si mateix, en canvi, �s perdre la confian�a en el Pare. Salvar-se a si mateix era realment la proposta del mal, la temptaci� dels dies del desert, que ara era repetida a un home encara m�s extenuat, a un ven�ut, a un pobre cos penjat a la creu.

S�, Jes�s �s un ven�ut: sol, abandonat de tothom, moribund. Nom�s algunes dones el seguien de lluny: Maria de Magdala, la mare de Jaume, la dels fills del Zebedeu. I al seu voltant tot era fosca. Els seus mateixos ulls en el dolor, en el sentiment de la fi, s'apagaven. En un cert moment, quan es feia fosc i el dolor el sotraguejava i l'atordia, va pujar un crit a la seva boca. Eren prop de les tres: �El�, El�, lema sabactani?�, que vol dir: �D�u meu, D�u meu, per qu� m'has abandonat?� S�n les primeres paraules del Salm 22. Jes�s l'entona amb l'�ltim al� del moribund.

�Va cridar� -diu l'Evangeli. Potser tota la seva for�a es trobava en aquella veu, en aquell Salm 22 que continua: �No v�ns a salvar-me, no t'arriba el meu clam. Crido de dia i no em respons, D�u meu, crido de nit, sense rep�s. Tots els qui em veuen es riuen de mi, fan ganyotes, prenen aires de mofa: "Que s'adreci al Senyor, que ell el salvi, que l'alliberi, si tant se l'estima!"�.

S�n paraules dram�tiques: �D�u meu, D�u meu, per qu� m'has abandonat?� Jes�s entona aquest salm amb l'esgarip de les �ltimes forces, per� no hi ha ning�, com al llit d'un moribund, que pregui amb ell, que l'ajudi a repetir aquell salm fins a la fi. Alg� per all� ho ent�n malament, es pensa que est� cridant Elies. Hi ha un moment d'agitaci�. Fins que Jes�s llan�� un darrer gran crit. Va �sser l��ltima vegada que aquest m�n sent� la seva veu. I l'�ltima paraula seva va �sser un gran crit.

Aquell salm no es va acabar, va quedar inacabat als seus llavis: �s el salm de la solitud, un crit a D�u des de l'abisme, que s'ha quedat a mig aire. Per� el salm continua i s'acaba: �Jo viur� per ell; al poble que ha de n�ixer, li diran: "El Senyor ha fet tot aix�!"�. Aquell salm espera encara avui d'�sser acabat. L'esgarip arriba fins a nosaltres. Aquell silenci de mort ens interroga tots. Aquell esgarip espera que alg� el reculli; aquella paraula de l'Evangeli espera que alg� l'aculli; aquella creu espera que alg� la comprengui. No n'hi ha prou amb enterrar el cos de Jes�s amb pietat, com fan homes rics i piadosos; cal que Jes�s pugui viure, i que mai m�s no s'acabi aix�. Cal viure, estimar, creure, perqu� mai m�s no es mori aix�.

Aquell salm espera que alg� l'acabi. L'esgarip demana que alg� l'aculli. Per� quan el Senyor vindr�, �trobar� fe sobre la terra? �Trobar� qui aculli encara aquell esgarip? �Trobar� qui reculli aquell salm?