Tamb� hi havia all� moltes dones que s'ho miraven de lluny estant. Havien seguit Jes�s des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu. Arribat el capvespre, vingu� un home ric d'Arimatea, que es deia Josep i era tamb� deixeble de Jes�s. Aquest an� a trobar Pilat per demanar-Ii el cos de Jes�s, i Pilat va manar que l'hi donessin. Josep prengu� el cos, l'embolcall� amb un llen�ol per estrenar i el va dipositar en un sepulcre nou, que s'havia fet tallar a la roca. Despr�s va fer rodolar una gran pedra a l'entrada del sepulcre i se n'an�. Tamb� eren all� Maria Magdalena i l'altra Maria, assegudes enfront del sepulcre.
(Mt 27, 55-61)

Giotto
La deposizione

Una tomba tancada, d'esquena a la ciutat, amb la vida que continua. Pocs deixebles, incerts sobre qu� cal fer, estamordits, preocupats, presa dels propis l�mits que el desenlla� dram�tic de Jes�s fa m�s evidents. Hi ha el sepulcre. No podem sin� optar per quedar-nos davant d'aquesta tomba sense exorcitzar el dolor i la tristesa, almenys una vegada. Et ve al pensament com Jes�s havia ensenyat a creure que la mort no �s l'�ltima paraula. Per�, �com creure-ho? �Es pot obrir, una tomba? �s impossible per als homes, per� no per a D�u. Una comunitat de deixebles �s un petit grup de dispersos que es troba davant d'una tomba tancada, davant d'una situaci� de mort. Prega, espera, creu: perqu� la vida ressorgeixi i el que resulti ven�ut no sigui la vida, sin� aquella pedra.

�s la pedra pesant sobre els llavis d'un infant que no sap parlar i que ning� no l'ajuda a cr�ixer.

�s la pedra que pesa sobre un anci� abandonat que l�aclapara. �s el pes opressiu de la fam i de la set d'un pr�fug en el seu viatge de l'esperan�a. �s la pedra pesant d'un cor tancat.

Davant la pedra de la solitud i del dolor, molts passen i mouen el cap. Jes�s ens ha ensenyat de no passar de pressa movent el cap, de no riure com els grans sacerdots. D�u no abandona per sempre aquell home a la tomba, sin� que el torna a cridar a la vida. La comunitat se sent trista i dolguda el Divendres sant: ning� no �s bo, ning� no t� la consci�ncia a lloc, en falten molts. Al seu darrere hi ha la ciutat, el seu poble; al davant seu la pedra feixuga. Per� en el seu dolor hi ha una preg�ria. �s una invocaci� al Senyor. Per aix� no se n'han tomat enmig de la muni� a la ciutat, s'han quedat all� en un lloc, en un cementiri, on a la gent no els agrada d'anar gaire sovint. S'hi han quedat perqu� creuen en el Senyor de la vida.

�sser deixebles de Jes�s �s una cosa curiosa: porta a llocs estranys, no sempre ben freq�entats. Per� no porta lluny de D�u, ni lluny dels homes i de les dones. A la ciutat ja no es preocupa ning� dels deixebles, per� ells s'han quedat all�, davant del sepulcre, esperant.

Aix� �s el que es demana a tothom, en l�espera de la resurrecci�, que s'esdev� la nit del Dissabte i sempre, perqu� tota la vida �s alhora cam� darrere la creu i resurrecci�. Tota la vida �s Pasqua, que vol dir pas de la mort a la vida del Senyor nostre Jesucrist.