I van obligar a portar la creu de Jes�s un que passava, un tal Sim� de Cirene, el pare d'Alexandre i de Rufus, que venia del camp. Dugueren Jes�s a un indret anomenat G�lgota -que vol dir �lloc de la Calavera�. Li oferien vi adobat amb mirra, per� no en prengu�.
Llavors el van crucificar i es repartiren els seus vestits jugant-se'ls als daus, a veure qu� treia cadasc�. Eren les nou del mat� quan el crucificaren. El r�tol on constava la causa de la seva condemna deia aix�: �El rei dels jueus�. Juntament amb ell van crucificar dos bandolers, l'un a la seva dreta i l'altre a la seva esquerra.
Els qui passaven per all� l'injuriaven movent el cap amb aires de mofa i dient: �Va, tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't a tu mateix i baixa de la creu�. Tamb� els grans sacerdots se'n burlaven entre ells i amb els mestres de la Llei, tot dient: �Ell que va salvar-ne d'altres, a si mateix no es pot salvar! El Messies, el rei d'Israel! Que baixi ara de la creu perqu� ho vegem i creguem!�. Tamb� l'insultaven els qui estaven crucificats amb ell. Arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda. I a les tres de la tarda, Jes�s va cridar amb tota la for�a: �Elo�, Elo�, �lem� sabactani?� -que vol dir: �D�u meu, D�u meu, per qu� m'has abandonat?� En sentir-ho, alguns dels presents deien: �Mireu com crida Elies.� Llavors un corregu�, xop� de vinagre una esponja, la pos� al capdamunt d'una canya i la hi donava perqu� begu�s, dient: �Deixeu, a veure si ve Elies i el baixa de la creu.� Per� Jes�s llan�� un gran crit i va expirar. Llavors la cortina del santuari s'esquin�� en dos trossos de dalt a baix. El centuri�, que estava enfront d'ell, quan vei� la manera com havia expirat, digu�: ��s veritat: aquest home era Fill de D�u�.
(Marco 15, 21-39)

Giotto
La crocifissione

El dolor d�aquest home �s gran, terrible: la fatiga d�un cos destrossat que porta la creu, la tortura de la crucifixi�, l�aband�, la desesperaci�, la foscor al davant. En aquesta condemna de morts s�hi veu una lentitud maligna, com en un ritu de mort, en un teatre violent que es desenrotlla a poc a poc, sense cap pietat per qui mor.
En el moure el cap dels qui passen a prop, en les befes dels escribes i dels grans sacerdots, en els insults de qui �s crucificat amb ell, hi ha, per�, una constataci�: no se salva ell mateix. �No pot� -diuen, fent ressaltar la seva impot�ncia. Potser no vol. A la majoria els sembla desesperat i impotent: i, en canvi, potser est� tot enterament confiat a les mans de D�u. En aquesta impot�ncia hi ha el secret de la for�a de la fe que ning� no compr�n. La seva impot�ncia amaga tota la seva fe soferta.
Est� sol, desesperadament sol en el curs d�aquest lent ritu de la mort. Alg� se li posa al costat, Sim� de Cirene, que venia del camp i era el pare d�Alexandre i de Rufus. Rufus i la seva mare eren potser cristians de Roma, que pau recorda a la carta als romans.
�Qu� pot significar una mica d�ajuda en tant de dolor, enmig de tanta gent que es desencadenen com a feres contra un innocent? L�abs�ncia de pietat emergeix amb tota la seva for�a. �Per qu� tant d�odi contra un innocent? S�hi descobreix el gust de gent feble i violenta que, per sentir-se forta, menys vulnerable, menys feble, ha de colpir un ven�ut. Va passar dalt del Calvari, passa sovint en moltes parts del m�n, arreu on hi hagi un pobre home humiliat com el crucificat.
La seva mort va �sser terrible: dalt de la creu, en una tarda que s�havia fet fosca. L��nic confort, una esponja xopada amb vinagre. L�Evangeli reporta dos testimoniatges d�aquesta mort. Un d�an�nim d�alguns presents que, sentint-li pronunciar les paraules del Salm 22 (�D�u meu, D�u meu �per qu� m�has abandonat?�), es van creure que cridava Elies. En realitat deia Elo� �o com diu l�evangeli de Mateu, Eli, Eli que vol dir D�u- i semblava que crid�s Elies. Semblen les paraules confuses d�una agonia, quan la consci�ncia comen�a a esvair-se.
Qui hi assisteix, per�, t� la sensaci� de participar en un esdeveniment extraordinari, fins al punt de dir: �Deixeu, a veure si ve Elies i el baixa de la creu�. Tenen la sensaci� que alg� el podria baixar de la creu. No �s cap fet normal que Elies vingui. Sens dubte �s una estranya expectativa per part dels presents, la de pensar que Elies el pogu�s salvar de la creu. Moria un home que els presents comen�aven a sentir confiat a una gran fe: pensaven que Elies vindria a alliberar-lo. Era una mort que, m�s enll� de la desfeta, comen�ava a dir alguna cosa. Per� Jes�s, llan�ant un gran crit, expir�.
Hi ha un altre testimoniatge, el d�un centuri�, que havia tingut tamb� la seva part de col�laborador en aquell ritu de mort: s�estava davant i observava. El va veure morir d�aquella manera. Coneixem la reacci� d�aquest centuri� davant d�aquella mort: ��s veritat: aquest home era fill de D�u� -va dir. �s un morir extraordinari el del Senyor, com havia estat extraordinari el seu viure. Les seves �ltimes paraules s�n les paraules del Salm. Els presents suposen que alg� ha de venir a alliberar-lo, perqu� aquest home que mor �s un home extraordinari. ��s veritat: aquest home era Fill de D�u�.
Jes�s �s un home extraordinari, i tanmateix �s un pobre home que mor indefens i abandonat com els m�s miserables d�aquest m�n. �s tamb� un home corrent, com tothom, per� que sofreix i mor molt pitjor que la majoria de la gent.